Aquest mes de març fa cinquanta anys que la meva mare, els meus germans i jo vam arribar a Viladecans. El meu pare havia vingut mesos abans a buscar feina i un lloc per viure
Del viatge recordo la pluja constant, el mareig i les hores dins del cotxe, un Gordini de color cafè amb llet d’un amic del pare. En dos dies, vam passar d’una casa de Sevilla a un pis del carrer de Granada. De Sevilla fins a Granada, però separades per més de mil kilòmetres. Des d’aquell dia, Viladecans és casa meva.
Per a una nena que de nou anys que no havia sortit mai del poble, el barri de Sales
era tot un món. Teníem veïnes de tot arreu: andaluses, gallegues, extremenyes… Recordo poques persones parlar en català; només el senyor Jose i la Quimeta, de la botiga de queviures, o la senyora Rosario, la dona pèl-roja de la merceria. Quan els homes marxaven a
treballar, les dones d’aquell carrer quedaven aïllades al pis, fent la feina, cuidant els fills o cosint davantals “a preu fet” per ajudar a tirar endavant la família, com la meva mare.
Tot i que sembla que ho hem oblidat, les nostres mares vivien una realitat molt semblant a la que viuen, ara i aquí, moltes de les dones arribades en les últimes dècades a la nostra ciutat i amb les que ens creuem cada dia pel carrer. Quan les miro no puc deixar de pensar que necessiten una oportunitat per tirar endavant; com aquelles dones i nenes que vam venir del sud, ara fa cinquanta anys.
