Sé que al nostre país hi ha moltes famílies que ho estan passant malament i que tenim la necessitat i l’obligació de donar solució a problemes molt greus i pròxims.
Així i tot, no em puc resignar a oblidar a la meitat del poble iranià, en mans d’un govern que condemna les dones a una vida de repressió i submissió i, fins i tot, a la mort, com és el cas de la Masha Animi. El greu delicte que va cometre la jove va ser deixar al descobert un floc del seu cabell.
Més recentment, l’escaladora iraniana Elnaz Rebaki va desaparèixer durant dos dies després de participar, sense mocador, al Mundial d’escalada a Seül, desafiant el codi de vestimenta i en suport a les protestes contra el règim dels aiatol·làs.
No podem oblidar les afganeses que continuen lluitant contra el règim brutal i de terror instaurat pels talibans, que veuen negats drets humans tan bàsics com ara la identitat, l’educació o sortir de casa sense un tutor masculí.
A nosotras, las que vivimos en este lado del mundo, nos toca bregar con los negacionistas de las violencias machistas. Ellos sienten nostalgia del tiempo en que sus privilegios por ser varones estaban claros y nuestra sumisión garantizada.
Viendo la realidad en la que viven muchas mujeres y lo fácil que perdemos derechos que nos han costado miles de años alcanzar ,nos conviene recordar como vivíamos no hace tanto las mujeres en nuestro país. Eran esos tiempos que tanto echan de menos nostálgicos que lo quieren grande y libre. Grande y libre, sí, pero solo para ellos.
Encarna Garcia. Tinenta d’Alcaldia de l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat.
Publicat a la revista Viladecans, n. 295, d’octubre de 2022
A Viladecans estem d’enhorabona. El Ple municipal de febrer va aprovar el Pacte pel Clima, una proposta ciutadana que té per objectiu aconseguir que la ciutadania, les entitats, les empreses i les institucions adoptin mesures contundents i eficaces per evitar l’avançament del canvi climàtic i mitigar-ne els efectes nocius. La proposta va sortir endavant amb el suport de tots els grups municipals excepte ERC.
Durant més de dos anys, la Taula d’emergència climàtica liderada per l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat ha estat el punt de trobada de 24 representants d’entitats locals, grups polítics municipals, tècnics experts en la matèria, i ciutadans mobilitzats que han acordat propòsits i actuacions vers la mitigació del canvi climàtic. Així mateix, s’ha habilitat una Taula jove que ha comptat amb la implicació de 30 estudiants de diferents centres d’entre 12 i 17 anys i del Departament de joventut.
Membres de la Taula jove després d’una sessió de treball. Imatge: sostenible.cat
Entre novembre del 2020 i desembre del 2021, i des d’aquestes plataformes de treball ciutadanes i tècniques, s’ha elaborat el present Pacte pel Clima Viladecans, un acord que ens ha permès compartir la diagnosi de la situació actual com a punt de partida i definir els eixos d’actuació d’ara endavant:
l’eficiència energètica i la producció d’energia renovable
la mobilitat sostenible
la gestió dels residus i l’economia circular
la conservació dels espais naturals i de la biodiversitat
l’obligació d’adaptar la ciutat al canvi climàtic
l’ampliació de la base de compromís ciutadà
Mercè Solé, membre de la Taula ciutadana, afirmava en la seva intervenció al Ple que “els reptes són grans i són universals, però el canvi climàtic ens afecta a tots, per tant, cada un dels veïns i veïnes de Viladecans és imprescindible per actuar davant l’emergència climàtica, igual que qualsevol persona que visqui en el planeta”. Per la seva banda, Wassima Rachdi, de la Taula jove, assenyalava que “aquest projecte ha estat de gran ajuda i és totalment imprescindibles des del meu punt de vista”, mentre que la també jove Emma López feia una crida a la necessària col·laboració de totes i tots per tal de fer front a aquest problema global.
Viladecans s’ha convertit en el primer municipi de l’Estat en aprovar un document d’aquest abast. El passat diumenge 20 de març centenars de persones van participar, als jardins de Magdalena Modolell, de la festa pel clima de Viladecans, una jornada lúdica organitzada per presentar oficialment a la ciutadania el Pacte pel Clima. L’Alcalde, Carles Ruiz, la Tinent d’alcalde de Medi Ambient i Sostenibilitat, Encarna Garcia, i tres membres de les Taules ciutadanes (d’adults i de joves), van ser els encarregats d’exposar públicament el pacte i convidar a la ciutadania a adherir-s’hi.
Encarna Garcia, Tinenta d’alcalde de Medi Ambient i Sostenibilitat
Des de la seva aprovació al ple de febrer, Pacte pel Clima s’està estat presentant a la ciutadania i organitzacions del municipi per convidar-les a sumar’s-hi. L’adhesió es pot fer en dues modalitats; com a signatària que recolza la iniciativa i està disposada a mantenir-hi una mínima vinculació, i com a signatari/ària i impulsora per aquelles que volen tenir un paper actiu impulsant i participant en les accions coordinades per la Taula d’emergència climàtica. A la plataforma on-line de la la Taula, es pot seguir la seva activitat i consultar i comentar totes les accions que s’impulsin.
Encarni Garcia Jiménez. Tinenta d’Alcaldia de l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat.
Publicat a la Revista Viladecans, núm. 288, de gener-febrer de 2022.
“Que ningú quedi enrere”. És preocupant la frivolitat amb què alguns pronuncien aquestes paraules. A força de repetir-les, correm el perill que acabin no significant res. Les escoltem en boca de polítics de tots els colors. Tant és si parlen d’economia o de la bretxa digital. Dir-les, després de les retallades, la precarietat laboral i la gent sense casa, és un acte més d’hipocresia. Precisament aquí és on ens han portat les polítiques a favor dels rics dels governs del PP i CIU.
Molts dels nostres veïns i veïnes estan atrapats en la precarietat, i el deute segueix ofegant les famílies amb menys recursos. El 43% de les persones ateses per Càrites tenen una feina remunerada, però no poden sortir del cercle de pobresa, i el 63% de les famílies tenen deutes perquè han de demanar diners per pagar les despeses d’habitatge, menjar, aigua o llum. El 80% de les llars, amb una persona sola amb fills, pateixen pobresa severa.
Sabemos, y los estudios demuestran que la realidad es tozuda, que la situación social y económica de la familia donde nacemos marca en gran medida nuestro futuro. Lo de la igualdad de oportunidades es más una frase manoseada que una realidad.
Para que nadie quede atrás y que la igualdad de oportunidades sea más que palabrerío, se necesitan políticas que favorezcan a las familias con menos recursos, hacer efectiva la Renta Básica Garantizada, fomentar de una vez la vivienda pública de alquiler, acabar de verdad con la precariedad laboral y garantizar salarios y pensiones dignas.
Si no, cada cop hi haurà més persones que es quedin enrere.
Per Mercè Solé Tey. Directora del Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC).
Jo vaig créixer fent-me propi allò de “Entre cristianismo y revolución no hay contradicción”, que a mi em recorda la revolució sandinista a Nicaragua (ai!) però que no sé ben bé d’on va sortir.
I és que jo la contradicció no l’he vista mai. Per diversos motius: perquè de fet no hi ha res més revolucionari que l’Evangeli de Jesús, per més que l’Església sempre hagi fet simultàniament la doble i ambigua tasca de conservar-lo i difondre’l, i de trair-lo contínuament. I quan dic l’Església no em refereixo únicament a la jerarquia eclesiàstica, sinó també a tots i totes les batejades. D’alguna forma tots, totes, en som corresponsables.
Jo no provinc d’una família cristiana per convicció, sinó cristiana per l’obligació del nacionalcatolicisme i per tant fins que no vaig tenir 21 anys no vaig descobrir que volia viure l’Evangeli. Era més aviat esquerranosa (a casa ho érem tots) i curiosament la meva entrada a un moviment de joves cristians que es deia Jobac va facilitar-me, a banda del contacte amb l’espiritualitat cristiana, el sentit de compromís social i la formació necessària per fer-lo realitat a la meva vida.
Ja ha plogut força i no sé si he aconseguit viure amb coherència tot plegat. L’Església ha perdut molt i molt prestigi, i amb raó, i la seva davallada potser no és una mala cosa, perquè obliga a buscar l’essencial i a canviar moltes coses. L’adveniment del papa Francesc ha estat com una mena de miracle: per la seva senzillesa, visió de la justícia, capacitat de comunicació, preocupació pels problemes universals, obertura intel·lectual i proximitat als més febles. Acabar amb el clericalisme, tractar amb justícia les dones, allunyar-se del poder, viure amb senzillesa… Hi ha molta feina a fer, que dubto que el papa pugui enllestir directament, però anima i obre camí.
Al món comunista, durant aquests anys, tampoc no és que li hagi anat gaire bé. També està desprestigiat, però jo continuo connectant-hi, per més que avui el panorama polític és tan embolicat que es fa difícil ser-hi. Allò del “programa, programa, programa” ha passat a la història i, malgrat tots els maquillatges, la renovació esperada de la política continua posant l’accent en les llistes. I l’ambient general és de polarització i de sectarisme, a l’esquerra i a la dreta. El meu referent mai no ha estat Stalin, sinó la gent del PSUC que he conegut, igual com eclesialment no ha estat mai Joan Pau II sinó més aviat el bisbe Romero o el jesuïta Arrupe. La Yolanda Díaz em sembla una dona sàvia, capaç de dialogar i de treure el millor de la gent, amb capacitat d’arribar a acords de millora i amb un llenguatge que no desqualifica ningú.
Amb tot això, ja us podeu imaginar que ha estat per a mi un regal la trobada entre Yolanda Díaz i el papa Francesc. Dos personatges lliures, buscadors del diàleg, preocupats pels més febles i sense por a enfangar-se per la justícia i la pau. La “cimera comunista”, diuen els carques. Doncs sí, n’estic orgullosa. També hi ha qui, molt crític amb la qüestió religiosa i especialment amb la cristiana, s’esquinça els vestits (al més pur estil farisaic, deixeu-me dir) i és poc conscient que la bona espiritualitat, a totes les religions, és la que porta a la compassió i la que manté, en moments d’adversitat, la gent en compromisos no gens fàcils: treballar amb els més pobres, fer política sense corrompre’s, comprometre’s al sindicat, buscar el bé comú, veure en l’adversari un fill o filla de Déu. Res que no es pugui fer, és clar, també des de la laïcitat, però crec que ens hem d’alegrar de convergir en el mateix objectiu i de mantenir-nos-hi, sumant i no pas dividint. Amb respecte mutu.
Fa pocs dies es va estrenar al cinema Halloween Kills, l’enèsima seqüela d’aquella pel·lícula de terror en què un perseverant Michael Myers matava a tort i a dret durant la nit del 31 d’octubre. A la pantalla l’enemic s’ocultava sota una careta blanca i encarnava un mal omnipresent i devastador, innat a l’ésser humà.
Mentre donava voltes a l’elaboració d’aquest text llegia articles sobre violència masclista i m’aclaparaven les mil cares que prenia. La més terrible els assassinats, és clar, també dels infants, i les pallisses i les agressions sexuals. Però també la violència psicològica i verbal, l’assetjament, la discriminació laboral, la violència econòmica, institucional o obstètrica. Els matrimonis forçosos, la mutilació genital o el burca. I un llarg etcètera de microviolències còmodament instal·lades i normalitzades.
Com a la pel·lícula Halloween, el mal contra les dones és omnipresent, devastador, i pràcticament sempre s’amaga al darrere d’una careta blanca. Em nego a acceptar, però, que és intrínsec a l’ésser humà —o a l’home, en aquest cas. No, la violència que pateixen les dones pel fet de ser dones no té res a veure amb la naturalesa biològica dels mascles. És adquirida, estructural i cultural i, per tant, és a les nostres mans erradicar-la.
La violència masclista és la vulneració dels drets humans més estesa. És present a tot el planeta. Al primer i al tercer món. Per sobre de la Diagonal i per sota. I també a Viladecans, on no cal mirar massa enrere per recordar la Susana Cortés i la Josefa, assassinades per les seves parelles el 2019 i el 2020 respectivament.
Si ens fixem en les dades oficials del 2019, pre-pandèmiques, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones de Viladecans va atendre a un total de 285 veïnes, 153 de les quals patien una situació de violència masclista. Pel que fa a les consultes (no a l’atenció directa) el 50,4% del total (434) van ser referents a situacions violentes. Durant el mateix any, al Baix Llobregat hi va haver 2.158 denúncies per violència contra les dones, 101 homes condemnats i 36 d’absolts. Només 137 homes processats per més de 2.000 denúncies. Què és el que falla?
Després de molts anys de mobilitzacions convocades per la societat civil i els moviments feministes, la xacra de la violència masclista s’ha reconegut com un problema de salut pública. Mai tants països havien tingut lleis contra aquestes formes de violència. No obstant això, el resultat d’aquestes lleis encara és poc contundent: una limitada protecció per a les dones i les nenes i un complicat accés a la justícia. No es fa prou per prevenir la violència i, quan aquesta succeeix, sovint queda impune tal com ens demostren les dades. I anem sumant minuts de silenci.
El pròxim 25 de novembre se celebrarà el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Violència Masclista. I emfatitzo el m-a-s-c-l-i-s-t-a, no “domèstica” com alguns i algunes s’entesten a anomenar-la. Hi haurà actes institucionals i alternatius, es llegiran manifestos, versos i llistes de noms, es programaran activitats de sensibilització i sortirem al carrer. Però res d’això és suficient.
Volem mesures contundents i pressupost per dur-les a terme. Que tots els nivells d’educació integrin formació específica, tant per a l’alumnat com per al professorat, sobre igualtat de gènere i no discriminació i que totes les matèries incorporin la perspectiva de gènere.
Volem un compromís clar dels mitjans de comunicació per a promoure una imatge de la dona forta i positiva i una masculinitat sana i respectuosa.
La legislació espanyola té una mirada força estreta sobre la violència masclista. Volem una reforma del Codi Penal que doni un tractament específic als delictes d’origen masclista, ja es donin dins de la parella o fora. Volem que les víctimes i els seus fills i filles siguin reconegudes com a tal. Que hi hagi més jutjats específics, que les dones que no s’atreveixen a denunciar siguin igualment ateses i informades.
Volem un sistema judicial format en perspectiva de gènere que no caigui en prejudicis i estereotips. Una policia preparada per atendre-les les 24 hores del dia i cada dia de l’any. Que millorin els protocols de protecció. Que augmentin els recursos socials.
Vull que la meva filla, d’un any, no tingui mai por.
Vanessa Rodríguez Fornós
Publicat a la revista digital Viladecans. Punt de Trobada, núm. 158, octubre de 2021
La frase dice que el trabajo dignifica al hombre, pero según Woody Allen lo que de verdad dignifica a las personas son las “pequeñas cosas” de la vida: un pequeño barco, una pequeña fortun, etc.
La triste realidad es que tenemos que ganarnos el pan con el sudor de nuestra frente cuando lo que realmente necesitamos la gente no es trabajo, es llegar a fin de mes, comer cada día, pagar los recibos, y sacar adelante a nuestras familias.
¿Alguien piensa que una persona que trabaja, después de hacerlo ocho o diez horas al día, pueda sentirse satisfecha y realizada si, cuando llega a fin de mes, necesita ayuda de la familia o de Servicios Sociales? Hasta Biden, el presidente norteamericano, poco sospechoso de ser comunista, ha recomendado a sus empresarios que paguen más y den mejores condiciones laborables a sus plantillas.
Entendemos las dificultades por las que pasan muchas las empresas, sobre todo las pequeñas y los autónomos. No solo basta con crear empleo, es necesario abandonar la precariedad de muchos de los empleos actuales y garantizar trabajos con salarios y condiciones laborales dignas.
La gente de Viladecans en Comú estamos convencidos de que Yolanda Diaz, de Unidas Podemos, intenta cumplir la promesa de trabajar para acabar con la precariedad laboral y los bajos salarios. Así lo ha demostrado con la aprobación de la subida del salario mínimo o la “ley rider” sobre los trabajadores del reparto de las plataformas digitales, que llevamos al pleno del mes de septiembre.
Encarna García Jiménez, portaveu del grup municipal de Viladecans en Comú. Publicat a la Revista Viladecans, núm. 286, de novembre de 2021.
Este sitio utiliza cookies funcionales y scripts externos para mejorar tu experiencia.
Privacy settings
Ajustes de privacidad
Este sitio utiliza cookies funcionales y scripts externos para mejorar tu experiencia. A la izquierda se especifica qué cookies y scripts se usan y cómo impactan en tu visita. Puedes cambiar tus ajustes en cualquier momento. Tus decisiones no tendrán impacto en tu visita.
NOTE: Aquesta configuració només s’aplicarà al navegador i al dispositiu que utilitzeu actualment.
Cookies de Funcionament Bàsic
Identificació de l’usuari amb fins estadístics d’ús de la web.
