Sé que al nostre país hi ha moltes famílies que ho estan passant malament i que tenim la necessitat i l’obligació de donar solució a problemes molt greus i pròxims.


Així i tot, no em puc resignar a oblidar a la meitat del poble iranià, en mans d’un govern que condemna les dones a una vida de repressió i submissió i, fins i tot, a la mort, com és el cas de la Masha Animi. El greu delicte que va cometre la jove va ser deixar al descobert un floc del seu cabell.


Més recentment, l’escaladora iraniana Elnaz Rebaki va desaparèixer durant dos dies després de participar, sense mocador, al Mundial d’escalada a Seül, desafiant el codi de vestimenta i en suport a les protestes contra el règim dels aiatol·làs.


No podem oblidar les afganeses que continuen lluitant contra el règim brutal i de terror instaurat pels talibans, que veuen negats drets humans tan bàsics com ara la identitat, l’educació o sortir de casa sense un tutor masculí.

A nosotras, las que vivimos en este lado del mundo, nos toca bregar con los negacionistas de las violencias machistas. Ellos sienten nostalgia del tiempo en que sus privilegios por ser varones estaban claros y nuestra sumisión garantizada.

Viendo la realidad en la que viven muchas mujeres y lo fácil que perdemos derechos que nos han costado miles de años alcanzar ,nos conviene recordar como vivíamos no hace tanto las mujeres en nuestro país. Eran esos tiempos que tanto echan de menos nostálgicos que lo quieren grande y libre. Grande y libre, sí, pero solo para ellos.

Encarna Garcia. Tinenta d’Alcaldia de l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat.

Publicat a la revista Viladecans, n. 295, d’octubre de 2022

Please follow and like us: