Més de quatre mil àvies i avis han mort a les residències de Catalunya des que es va declarar la pandèmia. S’estima que entre el personal, familiars i usuaris hi ha més de trenta tres mil possibles contagiats. La crisi provocada per la Covid-19 ha afectat a tots els serveis del nostre país i ha accentuat les desigualtats socials, però qui més ha patit ha estat la gent gran que viu a les residències. Els 1.073 centres catalans acullen 64.000 persones, de les quals només 10.000 places són públiques, amb una llista d’espera de tres anys.
Ante la pandemia, en las residencias se ha actuado tarde y mal. Estoy convencida de que el modelo de nuestras residencias se sustenta en una concepción antigua de cómo y quién tiene que cuidar de los ancianos, en la que la mujer juega un papel fundamental. Con pocas excepciones, la mayoría de trabajadores de estos centros asistenciales son mujeres con los sueldos más bajos del sector. Los espacios destinados a ancianos y niños parecen pensados como guarderías donde pasar el rato puesto que no forman parte ni de la educación obligatoria ni del sistema público de salud.
Caldria que la Generalitat assumeixi les seves responsabilitats i aposti per un model públic de residències digne, pensat per a les persones, que garanteixi una atenció pública de qualitat, que prioritzi l’atenció i l’autonomia personal per assegurar l’envelliment digne, amb les garanties sanitàries i socials que necessita una societat pretesament avançada com la nostra.
Encarna García Jiménez, portaveu del grup municipal de Viladecans en Comú.
Publicat a la Revista Viladecans, núm. 274, de setembre de 2020.
